El llibre de la marato 2009, un llibre ple d'histories

El llibre de La Marató 2009

 

Té raó, però la força cultural dels noms és terrible. Una cosa que no té nom no existeix plenament. Coneixeu algú que no tingui nom, renom o malnom? Doneu-me una síndrome de nom impronunciable i us muntaré una campanya de suport. Encara que sigui un nom embarbussador, com Solzhenitsyn, Schwarzenegger o Chigrinsky. Noms com Lapiladelgreix o Calaixdesastre no resulten prou atractius.
Dues gerres més tard, el pare de la nena quieta sense diagnòstic ja em parla com si fóssim en una trobada d'exalumnes. Abans que els nostres voltors emocionals s'acarnissin en els seus objectius vitals, alço el braç per demanar el compte. I és llavors quan arriba una confessió inesperada que mai no oblidaré.
–Jo el que encara ara no puc suportar –em diu, amb ulls plorosos–, és saber que la meva filla mai no podrà...
Jugo mentalment a completar la frase, encara a mà alçada: caminar?, parlar?, abraçar-me?
–...arribar a ser una esportista d'elit.
Em pregunto si el cambrer, compassiu, ha afegit vodka a la cervesa d'aquest pare plorós d'ulls injectats.
–Com dius? –li faig repetir.
I hi torna. Potser la il·lusió òptica que, anys després, em permetrà veure com mon fill bat el rècord mundial dels cent metres llisos prové de la intensa perplexitat que m'envaeix en aquest moment tan animat. –Que sempre havia somiat que la meva filla seria una esportista d'elit.

Màrius Serra

I jo, amb la calidesa d'aquells braços, vaig esclatar en plors.
De sobte, em vaig esgarrifar i no vaig poder contenir ni les llàgrimes ni els sanglots. Va ser un moment alliberador. Era el que estava necessitant des de feia molt de temps. Una abraçada com aquella. Innocent, espontània, generosa, amanida amb una rialla infantil que volia dir que la vida continuava. Entre aquells braços innocents, aleshores, vaig poder tornar a sentir la veu del meu pare dient-me «Així què penses fer...?», les seves últimes paraules, i vaig veure la mirada expectant de la mare, amb aquells ulls tan bonics. I vaig descarregar amb plors aquella indignació que m'encegava, enmig de l'alegria delirant, molt llunyana i desconeguda per a mi, que desprenia aquell esperit pur potser per comunicar-me que un dia, tard o d'hora, jo també la podria gaudir.
Més tard, quan vam seguir el viatge, i vam arribar a casa i vaig comentar l'incident amb algú, vaig parlar d'un àngel. Un àngel que m'havia abraçat, que m'havia ajudat a plorar, que m'havia transmès vida quan únicament em sentia envoltat de mort. Un àngel.
I després em vaig assabentar que era un nen amb síndrome d'Angelman. Angelman.
Només hi ha un nen entre 20.000 que la pateixi i jo havia tingut la sort de trobar-me amb la seva alegria. Ell va canviar la meva vida.
Ell em va ensenyar a abraçar, a riure i a plorar.

Andreu Martin

És un món estrany, aquest. I hi ha moltes maneres de ser-hi.
Però nosaltres, els que som la gran majoria, sovint, podem fer com si no hi fóssim. De la mateixa manera que anem en bicicleta sense recordar que un dia, de petits, en vam aprendre, o tal com respirem sense aturar-nos a pensar quan triguem entre un moment i l'altre. Perquè probablement, nosaltres, ens ofegaríem. Sempre ho he pensat, això: si ens miréssim caminar, cauríem.
No en sabem prou.
Així que no he pogut triar una malaltia. Perquè moltes m'han fet pensar en algú a qui m'estimo. I perquè moltes d'altres m'han fet imaginar com és no ser com som.

Lolita  Bosch

A poc a poc t'hauràs d'acostumar a la nova disposició dels mobles, a l'altura del llit, a la distància entre la taula i l'armari rober, a la disposició dels calaixos: el de la roba interior, el de les samarretes, el de les bruses, els pantalons i les faldes penjats al pany de la dreta, i les jaquetes i els jerseis de llana al de l'esquerra... És un esforç extraordinari que et demanam. No sé si tenim dret a fer-ho, però segur que te'n sortiràs com de cada repte que et proposes. Molt prest sabràs quina és la paret de la mar i quina és la de la muntanya. N'estic certa, Maria. Estic segura que recordes el blau de la mar embravida a l'hivern i el blau turquesa de la platja d'estiu. De tots els contes il•lustrats, els que fullejaves una vegada i una altra, amb una freqüència que a mi m'exasperava, eren els que tenien tots els blaus a les pàgines. Conta'm les sirenes, em deies.
I els peixos. Peix, peix, repeties... Per això hem pintat de blau, Maria, per això. El mateix blau de les pintures de dit amb què t'embrutaves la roba.
I també hi ha la muntanya a la teua nova cambra, filla. Ja no pots observar com volen les papallones com t'agradava fer quan eres petitona. O tal vegada sí que volen encara dins de tu, les papallones de colors. Tal vegada, quan les veus, rius.

Esperança  Camps